3ra obertura del blog i cap a Taiwan

24 abril 2015

Aquest cop el viatge no és a Xina, vaig a Taiwan. Bé, de fet sí que és a Xina, a veure aclarim-ho: El què coneixem comunament com a Xina és  la “República Popular de la Xina ” i el què coneixem com a Taiwan és la illa principal de la “República de Xina“. És cert que la Republica Popular Xina no reconeix a la República de Xina com a un estat independent, ans com una altra província més. Però la realitat és que la República Popular no té cap poder sobre la República de la Xina la qual té la seva capital a la ciutat de Taipei (台北市) al nord de l’illa de Taiwan (台湾). No entraré sobre la història i formació dels 2 països que va succeir quan el govern de Pequin va haver d’escapar a Taiwan durant la revolució comunista, si algú li interessa pot llegir-ho a wikipedia.

Algú de vosaltres es pot estar preguntant; ara a Taiwan? per quant temps? a què fer?

Doncs responc: Sí. Gairebé 2 mesos i mig. A un laboratori a aprendre unes tècniques pel meu doctorat.

I la resposta llarga i segurament menys entenedora és: Que m’han donat una beca del govern Taiwanès que em permet anar gairebé 2 mesos i mig a un grup de recerca en Bioinformàtica de la “National Yang-Ming University of Taipei” per aprendre a reconstruir xarxes de regulació genètica per micro-RNAs, que em necessito per finalitzar el meu doctorat.

Així doncs, pot ser que de tant en tant durant l’estància a Taipei torni a escriure en aquest blog.




És hora de tronar a casa

15 gener 2013

YouTube Preview Image

“… I tot i que el mes entrant pensaré ja en fotre el camp, ara em moro per tornar; el sotrac damunt la via marca el ritme perquè
content, enfilo les escales del tren, és hora de tornar a casa. Content vull retrobar-me amb la meva gent i veure’ls iguals però diferents…”

Amb aquesta banda sonora començaré el retorn a casa. És impossible fer un balanç de tot. Masses anècdotes, masses sensacions, masses persones conegudes, masses converses, masses experiències, masses sabors, masses olors, masses soses per ser explicades amb simples paraules…

Així que simplement donaré les gràcies. Donaré les gràcies a tothom que ho han fet possible, donaré les gràcies a totes les persones que he conegut, especialment amb les qui he compartint llargues estones en dies freds de Dalian però també aquells viatgers que m’ha explicat històries de països llunyans als vespres en la sala comuna d’un hostal. Donaré les gràcies a la gent que des de lluny d’he preocupat per mi. Donaré les gràcies a totes les persones que m’han anat seguint al meu blog, especialment li donaria les gràcies a algú a qui per desgràcia no els hi podré donar, però que els hi donaria per moltes més coses i no només que això.

El què té dir “Hola” a algú, significa que primer has tingut de dir “adéu” a algú. “L’adéu” ja va ser dit, tot i que en algun cas va ser un “fins aviat”, així que ara toca tornar a dir “Hola”. Tornar dir “Hola amics” “Hola família”, o tornar a dir el mateix que vaig dir al primer dia d’aquest bloc “Hola món”.




Lamma Island

14 gener 2013

La “Lamma Island” és la 3ra illa més gran de Hong Kong, i té tant sols 10 mini-poblets, la resta boscos, platges i més boscos. Estem a dia 14 de gener no? teniu fred? doncs avui m’he banyat al mar! hahah bé, millor que no rigui que d’aquí a 2 dies estaré a la plana ja…

Doncs això, a la illa hi han un parell de camins mercats, un de circular i un que porta d’una port a un altre on es pot tornar amb ferri fins a Hong Kong. Cada camí són un parell d’horetes de caminar, així que he decidit primer fer el circular. Ara bé, no sé perquè però tinc tendència a no seguir els camins mercats, i m’he desviat al primer lloc que he pogut. El camí ha començat a ascendir muntanya amunt, amunt, i més amunt. Feia moltíssima calor, jo continuava pujant, feia calor, així que com que igualment no hi havia ningú m’he tret la samarreta. El camí s’ha acabat al cim de la muntanya, on hi havia unes vistes de la pròpia illa i de les illes veïnes impressionants.

Un cop a dalt he baixat per l’altre banda i he arribat a una magnífica platja. No es veia ningú des de pràcticament què m’havia desviat del camí, no hi havia ni una petjada a la sorra,  només una caseta un tros enllà i feia calor, i tenia el mar al davant, i hi he posat un peu, i després un altre… He deixat la maleta sota l’ombra d’un arbre amb tota la roba i he decidit banyar-me en calçotets (no fos cas que arribessin xinos i muntéssim un espectacle ). Quin luxe, l’aigua estava fresqueta, però s’ha posat genial.

He tingut de construir un estenedor pels calçotets en el qual els he deixat secant-se mentre amb pantalons i tot fent sonar campanes,m’acostava a la caseta a veure si hi havia alguna cosa per menjar ja que davant la porta deia que tenien begudes. Una dona gran,  m’ha fet uns fideus instantanis amb un ou ferrat i un tall d’una espècia de pernil dolç dins, no m’ha sabut greu pagar-li 2€ pel dinar.

He reenganxat el camí circular, he arribat al punt d’origen i he començat l’altre camí fins al 2n port. En aquest camí ja he trobat més gent caminant. Al final, un petit poblet una mica Hippie i des d’on he agafat el ferri de tornada.

I demà a la nit, agafaré l’avió de tornada, fins aviat!!

 




“New Territories” and “Stanley bay”

13 gener 2013

Al matí una petita excursió a la part continental i menys habitada  de Hong Kong, “New Territories”. Concretament he visitat el petit poble de “Ping Shan”. Un poble fundat al segle XII per el clan dels “Tang” i en el qual es conserven uns 15 edificis importants de l’època i algunes cases barrejades amb cases de nova construcció. Un circuit d’un kilòmetre marca l’itinerari a seguir per veure tots els edificis els quals tenen una placa traduïda a l’anglès explicant-ne la història i funció.

A la tarda després de visitar una altra zona de poc interès, he anat a la badia de Stanley. És una badia al sud de “Main Island” amb petites platges enmig de roques i bosc tropical. El què seria el nucli de la població són estrets carrers reconvertits en un mercat de souvenirs, amb un bonic passeig davant del mar. L’ambient seria comparable a algun poble de la costa Brava durant l’estiu, m’ha recordat molt Calella, això sí, amb tocs asiàtics.

El què vindria ser el camí de ronda passa pel mig de bosc tropical, entre arbres immensos amb troncs recargolats buscant la llum del sol, palmeres, plantes de fulles grans donant una agradable ombra durant el camí i permeten de tant en tant veure el mar. Això sí, també hi ha mosquits tropicals que es veu que també els agrada la meva sang contrastant amb el meu cos que pels vermells que ha mostrat no li agraden els mosquits tropicals.IMG_9970

Ha estat tot un luxe estirar-se una mica a la platja després de tot un dia caminant, i fins posar els peus dins de l’aigua que després d’un dia un pèl calorós ha estat agradable.


Lantau island

12 gener 2013

Lantau és una de les  160 illes perifèriques de Hong Kong i també una de les més grans tot i que amb molt poca població. S’arriba amb ferri o ara també amb metro. A part d’un Disneyland que han fet a la illa, la resta és pràcticament verge. Hi han un parell de poblets que destaquen, són Ngong Ping i Tai O.

A Ngong Ping s’hi arriba amb telefèric o amb una hora de bus. És dalt d’una muntanya. El poble és un carrer, on totes les cases venen souvenirs, més que un antic poble sembla un centre comercial a l’aire lliure. I és que just al costat del poble, després de pujar uns quants graons més fins al cim de la muntanya hi ha el Buda assegut de bronze més gran del món cosa qua atrau a molts turistes.

IMG_9729

El què més em va agradar de l’illa, va ser Tai O. En una entrada de mar cap al bosc tropical de l’illa hi ha aquest petit poblet de pescadors amb cases de fusta sobre l’aigua. Alguns carrers són tant sols ponts de menys de 2 metres d’amplada que connecten unes cases amb altres, de fet, en cap dels carrers del poble pot circular-hi un cotxe. Al carrer principal tot son petites paradetes de peix i marisc assecat i una salsa de gambes que produeixen allà mateix.

No cal dir que tota la ciutat te una peculiar olor a peix sec i a mar, que sobretot es fa evident quan es passa pels barrils de gambes triturades que deixen el sol perquè fermentin produint aquesta preuada salsa. No obstant, la tranquil·litat d’aquell lloc, el clima càlid, i el bosc tropical que rodeja el poble fins a pocs metres del mar on es troben unes petites platges plenes de  petxines fan d’aquest lloc gairebé un paradís.IMG_9436_1

Una escursioneta amb barca pel canal principal i pel mar, passejar fins a dalt d’una muntanya des d’on diuen que sovint es poden veure dofins, testar un te amb olor de gasoil típic del poble, menjar una mica de peix sec a la brasa… Són algunes de les coses agradables i recomanables de fer a Tai O.


Hong Kong I

11 gener 2013

Hong Kong o en caràcters 香港, que la traducció dels caràcters vindria a dir “port de les olors”. Això és el què estat i és Hong Kong, un gran port on convergeixen gent i cultures de tot el món fent d’aquest port un lloc únic. Hong Kong te unes 160 illes, tot i que la principal activitat recau en la “main island” i al “Kowloon”. Passejar pels carrers d’aquestes 2 zones és un complet espectacle de llums, neons i olors a totes bandes. En sortir d’aquestes 2 zones et queda un 70% de Hong Kong verge, ple de natura, platges paradisíaques, pobles petits…

Això definitivament no és Xina. Aquí l’anglès és oficial i moltíssima gent el sap, entre ells normalment parlen cantonés, que és impossible d’entendre. A més, escriuen amb caràcters xinesos tradicionals, cosa que fa que entengui un 70% menys de caràcters dificultant una mica llegir els menús que no tenen traducció. El mandarí el sap força gent, sobretot jove ja que des de què Inglaterra va tornar Hong Kong a Xina, el mandarí s’estudia a les escoles. Els preus tampoc són xinesos, sopar per menys de 3,5€ és realment complicat.

Estic en un hostal que està prou bé, l’únic problema és que és il·legal, ha! i l’escarbat que m’acabo de trobar a la dutxa… De fet més que un hostal, hi ha un pis on hi ha una recepció, i després et porten a un altre pis a un altre bloc de pisos. Han posat lliteres al menjador del pis i l’han reconvertit en un dormitori de 8 persones, a les 2 habitacions del pis són habitacions de 4 persones, cuina i 2 banys compartits. És divertit pel pilot de gent que coneixes aquí, concretament m’ha fet gràcia el noi Taiwanès que en dir-li que era de Barcelona m’ha contestat, “així no ets espanyol!” es veu que coneixen força el nostre cas perquè ells estan més o menys iguals…

IMG_9588

Aquesta entrada sobre Hong Kong la deixo aquí, la pròxima parlaré sobre una altra illa de Hoong Kong anomenada Lantau i que per mi és com un paradís!

més fotos a:http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/sets/72157632467861109/


A perfect day

8 gener 2013

“Yesterday, all my troubles seemed so far away, Now it looks as though they’re here to stay Oh, I believe in yesterday…” The Beatles used to sing… But in my case, yesterday was what we can call as a “perfect day”. Wake up not so late, but not early, go to have a really good meal in a good sea-food restaurant, walking near the beach, having a really good tea in a tea house… All with the best company…What more can I wish?

Today, after waiting more than an hour in front of the Dalian airport, because my flight was at 7:30 but they opened the airport at 6:00, with a really terrible cold I left to Hong Kong. Arriving at Hong Kong with 20 degrees and 2 trousers, 2 socks, jacket, scarf, hat, etc. is not the best Idea… Now its 22:15 and only with T-shirt you can walk be in the street.

About Hong Kong I will write tomorrow. This is entrance is only to say “good bye”, or in some cases maybe “see you soon” to a lot nice people that I met  in Dalian, and give they thanks for these 4 months!

 

ps: A tablet of chocolate, last hour present, helps to have a better travel!! =D


Deixant enrere la uni que s’aterra

3 gener 2013

Avui ja fa més de 5 mesos d’aquell matí plujós de setembre en el qual un taxi em deixava davant d’una porta gran de ferro a les 6 del matí. Si no haguera estat pel cartell petit que hi havia en un pilar mai hauria dit que allò fora una universitat, però ho era, o ho havia estat. Recordo els primers passos a través d’aquella porta, entrant en un complex d’edificis aparentment abandonats, caminant sense saber on anar fins que una dona gran em va senyalar una porta a la meva esquerra.

Dormitori

Dormitori

Dins un petit mostrador; era la recepció dels dormitoris. L’habitació no estava del tot malament en comparació el què estava veient. No tenia lavabo, eren al final del passadís. No tenia dutxa, eren 4 pisos avall i eren unes grans dutxes comunes que posteriorment descobriria que sovint no hi havia aigua calenta, ni tant sols dins les hores establertes en les quals n’hi hauria d’haver.

El primer dia, el recordo un caos. Feina per la matricula, pels papers, etc. També recordo la impressió de l’edifici de classes; semblava d’una pel·lícula de por ambientada en els anys 40 en un antic orfenat…. Passadissos llargs, amples i alts, pintada de blanc com a mínim 15 anys enrere, bombetes penjant dels sostres sens làmpada, marques d’humitat, finestres que no tancaven, vidres trencats, el campus amb herbes més altes que jo, el què havia estat una bonica font era una muntanya de runa, edificis tancats i barrats…

Detall cantonada de la classe

Detall cantonada de la classe

Vaig decidir no escriure’n al blog i esperar a veure si li agafava “carinyo”… I així ho he fet. Tot i el “carinyo” no vol dir que sovint l’hagi maleït pel fred que hi he passat a classe, o per lo desagradables que són els lavabos… Però com sempre, el munt de gent que hi he conegut, les anècdotes viscudes, tot el què hi he après, etc. Fan que al final li hagi agafat aquest “carinyo”.

 

"Pixadero" de l'edifici de classes

“Pixadero” de l’edifici de classes

 

Lavabos de l'edifici de classes

Lavabos de l’edifici de classes

Posteriorment, vam descobrir que l’estat de la universitat tenia una raó de ser. Hem estat els últims estudiant d’estar-hi. Tots els estudiants xinesos de llengües estrangeres ja estaven a la nova facultat a les afores de la ciutat, i els estudiants estrangers hi aniran al març. Abandonant a aquest campus que anirà aterrat suposadament per fer cars blocs de pisos deguda a la proximitat al centre de la ciutat.

A la nova facultat i vàrem anar d’excursió a visitar-la. No te res a veure. Un campus immens, amb tots els serveis, pavelló d’espots, pistes d’atletisme, piscina, parcs, llacs, biblioteca de 5 pisos, els dormitoris són pisos de 3 habitacions dobles amb lavabo i sala d’estar, etc. En resum un mega-campus nou de trinca! El problema, està lluny del centre. Amb autobús és gairebé una 1 hora. Això sí, està prop del mar i dins el campus hi ha restaurants i botigues de tot tipus.

En fi, que jo a aquest nou campus ja no hi aniré, ja que pels que no ho sapigueu arribaré a Barcelona el 16 de gener, després de fer una escala d’una setmana a Hong Kong.

 


Cogombre de mar

29 desembre 2012

El regal estrella del meu tió va ser una cosa que no m’havia atrevit mai a comprar però que sempre havia volgut provar. En venen en botigues especialitzades, en botigues grans i luxoses com si de joies es tractés. Però tot i venir del mar com les perles o el corall, en aquest cas no estem parlant d’una joia, estem parlant d’una cosa de menjar…  si més no que teòricament es pot menjar; el cogombre de mar.

El meu regal

El meu regal

 

Tant en la cultura xinesa, japonesa com d’altres cultures orientals els cogombres de mar tenen una importància molt gran pels magnífics beneficis que es veu que aporta l’ingesta d’aquests equinoderms.  Ena la medicina tradicional xinesa serveix per tractar la majoria de les malalties relacionades amb la sang, ossos, cor, etc. Avui en dia, un dels principals usos és el tractament d’aquest complexe que tenen els homes xinesos de manca de virilitat, diuen que menjant molt d’aquests cogombres ajuda tractant el complexe no a nivell psicològic sinó a nivell físic…

 

Menjant el cogombre de mar

Menjant el cogombre de mar

Normalment es venen secs que utilitzen per cuinar o per posar en vins i medicines o bé crus envestats al vuit com el cas del meu. Exactament no en sé el preu, el què si que sé però és que una caixa de fusta amb uns quants d’aquests cogombres secs ben posats al centre por arribar a valer centenars d’euros…  L’invertebrat estava obert en canal i sense tripes, em van dir que es menjava tal qual, la textura era com d’una gelatina molt densa, i el gust realment estrany amb regust d’aigua de mar xinesa (tot i que no he testat mai l’aigua de mar xinès em puc imaginar el gust ). Vaig provar a veure si amb una mica de salsa de soja millorava, hi ho va fer, però de totes maneres va quedar lluny de ser el millor que he menjat mai, però no tant lluny per dir que era el pitjor…

 

 


Un nadal diferent, però amb Tió

24 desembre 2012

Avui vigília de nadal, dia del tió, un dia diferent dels altres 21 viscuts.

Si és cert que alguns carrers han intentat posar llums per semblar que estan decorats de nadal i que alguns supermercats venen barretines de Pare Noel i altres coses nadalenques, aquí no celebren el nadal i es nota en l’ambient. M’ha fet gràcia un home d’una botiga, que suposo que per veurem estranger m’ha desitjat bon nadal en marxar… També ha estat bonic veure nevar mentre feia sol aquest migdia, cosa que no havia vist mai. Bé no ha fet la gran nevada, però si per deixar una fina capa de neu on ja no en quedava dels dies anteriors. Això m’ha fet pensar que si quan plou i fa sol les bruixes es pentinen no sé què deuen fer quan neva i fa sol…

És la nit de nadal, la nit del tió i com es pot entendre una nit així sense tió? No seré a casa, no soparé amb tota la família ni faré cagar el tió al costat del foc, no menjaré sopa de galets farcits  demà tampoc hi haurà pollastre al forn per dinar, però el què no em trauran serà fer cagar el tió.

No ha estat difícil trobar un petit tronquet pel cos i 2 de més petits per les potes. Un paper amb ulls i boca per fer lacara, una barretina de paper de vàter pintada amb bolis de colors, un tros de paper de vàter amb dibuixets i amb la inscripció de “圣诞节快乐” (Bon Nadal). Amb “palillos xinos” com a bastons i uns quants bombons comprats a un supermercat europeu faran el fet.

Així que aquest vespre, tot i que molt lluny i amb altre companyia el tió també cagarà!

El nostre Tió

El nostre Tió

Per rematar la nit, hem anat amb en Domingo i la Mari, uns companys de feina d’ell i un amic seu xinès (vicepresident del 2n banc més important de xina) a cantar a un Karaoke! I així acaba la meva revetlla de nadal!

 

圣诞节快乐! Bon nadal a tothom! espero que us hagueu portat bé i que el tió us cagui molts turrons! (Si algú s’ha portat molt bé i n’hi caga molts en pot guardar una mica del d’Alacant i de Crema)

 

Ps: Facebook i gmail no em funcionen….

 

 


Fi del món o dia del Wasabi

22 desembre 2012

21 de Desembre de 2012 fi del món o dia del Wasabi? “Shì jiè mò rì” es pronuncia en xinès la fi del món, “Shì jiè mò rì” es pronuncia en xinès “el dia del Wasabi”. Sí, es pronuncien igual, tot i que els caràcters són diferents: 世界末日 per dir que s’acaba el món i 是芥末日 per dir que és el dia del Wasabi. Així, que veient que no s’acabava el món, vaig decidir menjar Wasabi, qui sap, potser l’idioma Maia era semblant al xinès i anunciaven el dia del Wasabi!

De fet m’estic tornant edicte al Wasabi. Però no us preocupeu, les meves addiccions són temporals, de moment ja n’he passat unes quantes; addicció al cogombre els primers dies, després a les albergínies, al cacauets que encara mig em dura, i ara: al Sushi i al Wasabi. Potser és la única cosa de profit que han inventat aquests japonesos, però al menys s’hi van lluï.

Vaig anar al supermercat a comprar un bon tub de Wasabi i amb l’ajuda de la dependenta salsa de soja per Sushi. Sí, vaig necessitar ajuda per comprar salsa de soja! Hi havia més de 50 tipus de salsa de soja diferents i 50 més de vinagres d’arròs i no tenia ni idea de quina era la del Sushi! Al mateix supermercat venen unes safates de sushi per menys de 1,5€ que estan molt bé i que sovint vaig a buscar.

Com que el món no es va acabar, i la professora va comentar que el Wasabi amb cacauets era tant bo, a veure si endevineu què estic menjant ara mateix!

Tub de Wasabi com el que tinc a l'habitació

Tub de Wasabi com el que tinc a l’habitació


沈阳 Shenyang

17 desembre 2012

Shenyang és la capital de la província on estic, és a dir de la província de Liaoning, i antigament la capital de la Manchuria. El primer que cal destacar és el fred, la temperatura màxima del cap de setmana ha estat al voltant dels -8ºC i la mínima a uns -20ªC. Tot i la samarreta tèrmica, mitjons tèrmics fins als genolls, jersei, jaqueta, bufanda i el meu super-gorro quan portaves unes quantes hores a fora el fred es notava força.

Gorro+Bufanda glaçada

Gorro+Bufanda glaçada

El meu super-gorro, és un gorro que em vaig comprar allà, com el que portaven la gent i els policies d’allà. És un gorro així com d’estil Rus, i que a vegades em fa sentir com en Goofy però que és super còmode i em manté les orelles calentes. La cara me la tapava am la bufanda, que al cap d’un rato de portar-la es quedava rígida en congelar-se el baf de la respiració.

La ciutat té una gran, encara que més petita que al de Pequin, “Ciutat prohibida” molt ben conservada i tranquil·la, en la qual suposo que per l’època de l’any gairebé no hi havia gent. A més, la neu que només deixava veure el terra en els camins que algú havia netejat, li donava una tranquil·litat i una imatge molt especial.

La segona cosa és important de la ciutat és la tomba del 2n emperador de la dinastia Qing, situada en mig d’un parc de més de 300.000Km² (segons el cartell) i ple d’immensos pins de més de 400 anys. Altre cop la neu, rodejant les edificacions de pedra gris, amb pilars de fusta vermella feien que la passejada, malgrat el fred, fora d’allò més agradable. Els grans llacs que hi havia en els parcs completament glaçats cosa que havien aprofitat per apartar la neu formant camins i grans pistes per poder patinar o llogar invents d’allò més estranys per lliscar sobre el gel.

Jo, sobre un llac glaçat

Jo, sobre un llac glaçat

Un mercat musulmà, un temple taoista i els parcs del voltant del riu són altres coses que interessants a visitar.

 

Restaurant a assecant verdura al carrer, el pitjor és saber que és el què menjo als restaurants...

Restaurant a assecant verdura al carrer, el pitjor és saber que és el què menjo als restaurants…

Congelador Natural?

Congelador Natural?

Trobareu més i millors fotos a: http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/

 


Cap de setmana nevat!

9 desembre 2012

Principalment he de dir que neva. No neva molt, però va nevant. És una neu pols, no deixa molt gruix, però uns 7-8cm si que hi deuen ser. En cosa d’una setmana ha nevat ja uns 4 dies, però sens dubte divendres i dissabte és quan ha nevat més. Sovint sembla que neva però no, és el vent. Sovint mires per la finestra i penses que està nevant molt, però t’hi fixes bé i veus que la neu va amunt, o al llarg del carrer, no cau avall, és el vent que la porta d’una banda a l’altre.

Ara bé, carrers i voreres en general estan força nets de neu, i no m’estranya. Divendres, eren les 7 del matí aproximadament, encara em quedava una mitja horeta més per dormir, però no, algú havia decidit que les voreres i carreteres havien d’estar netes, i sota la finestres hi havia més de 10 xinos amb pales fent soroll contra el terra per treure la neu… Sovint penses que són estúpids, encara estava nevant! i ells ja treien la neu! quan havien tret la neu d’un banda tornava estar altre cop plena de neu… però és igual, en són molts i pel què he vist tenen moltes pales…

A la tarda vam anar a passejar pel parc de les aranyes, però ara per sort ja ni rastre d’elles! Feia fresqueta, un cop arribat a l’habitació vaig consultar a internet i el problema és que estàvem a -6ºC i a -13ºC de sensació per culpa del vent, cosa que les aranyes no havien pogut suportar.

Parc de les aranyes nevat. El llac, amb agitadors dins l’aigua per intentar evitar que es congeli.

A la nit havia quedat amb uns Japonesos per anar a menjar a un restaurant japonès. Encara feia més fred que a la tarda, així que vam decidir agafar taxi. Bé, una cosa va ser el què vam decidir i l’altre el què vam fer. Eren les 18h i queia algun floc de neu i feia molt vent, dels centenars de taxis que van arribar a passar, tots estaven plens. Algun es va parar igualment, ja que si els ve de camí et carreguen encara que portin altre gent, però cap ens va voler portar… Així que 35 minuts més caminant fins al restaurant. Tot i la bufanda, guants, anorac, etc. quan vaig arriar al restaurant no em sentia les mans de tant congelades que estaven! Després un sopar impressionant, menjar tradicional Japonès boníssim i moltíssim!

Dissabte més neu, molt fina però anava caient. A la tarda una escapada a IKEA (宜家家居), on la companya Sueca va estar contenta de trobar menjar Suec i on amb vaig menjar un frankfurt i una cosa de salmó. Just al costat hi ha el Decathlon (迪卡侬) on em vaig comprar uns fantàstics mitjons tèrmics.

Avui diumenge ha fet sol que ha fos una mica la neu.

I vull aprofitar per felicitar a totes les Immes i sobretot a l’àvia! Un petó a totes!

 


Superar la por…

2 desembre 2012

 i anar a la perruqueria…

M’he llevat conscienciat. M’he llevat tard, era diumenge. M’he llevat i he agafat l’espuma, la maquineta d’afitar i m’he dirigit als lavabos disposat a afitar-me. He gaudit de l’imatge que reflexava el mirall una bona estona, qui sap quan tornaria a tenir prou valor per afrontar-me a un mirall.

Conscient del què em disposava a fer, he decidit abans er un bon dinar. Qui sap quan tornaria a tenir prou valor com per sortir al carrer. Així que he anat a un restaurant Coreà on he menjat un bon plat de “Sushi Coreà” que en realitat no es diu Sushi, i que tampoc és Sushi, però l’aspecte és el mateix. Això m’ha fet recordar de l’important que és l’aspecte, i del risc del què anava a fer.

He sortit del restaurant, i a menys de 2 minuts caminant, allà estava; A banda i banda de la porta els 2 grans cilindres platejats i negres donant voltes incansablement, senyal inequívoca que allò era la perruqueria.

Cilindres a banda i banda de la porta de les tenebres

En aquell moment m’han passat pel cap un munt d’històries terribles que havien passat en travessar aquells cilindres maleïts. Com el què em va passar a Pequin, quan vaig dir que me’ls tallés una mica, va començar amb les estisores i casi no tallava res, quan li vaig dir que els volia una mica més curts, va agafar la màquina, em va fotre una ratlla super-curta al mig del cap i em va dir a veure ara que em semblava, no vaig tenir pebrots de dir-li ara massa curt… També la imatge del veí del Congo. Un noi negre amb cabell curt de negre, que perdoneu que ho digui però moltes coses rares al cap no s’hi pot fer amb aquells cabells. Me’l vaig trobar al lavabo amb unes mini estisores a la mà tallant-se els cabells ell mateix. Em va dir que havia anat a varies perruqueries i que a cap li feien bé i a sobre havia de pagar. Realment no sé com li devien fer, que s’estimés més no pagar 3€ i deixar-se un cap ple de clapes que finalment va tindre d’optar per afitar-se’l… O la del meu company d’habitació, va sortir un dia de l’habitació amb el cap vermell i va tornar de color groc “Piolín”, i a sobre està content….

Però jo estava allà, valent, disposat a travessar la porta. Un ultim esforç, cor fort i he obert la porta. Dins un noi jove, amb pinta “modernillo” amb un pentinat que no estava gens malament per ser un xino. El seu pentinat m’ha deixat una mica alleugerit fins que he caigut en el compte que si el que portava el patinat bé era ell, volia dir que no se l’havia tallat ell! Però en aquestes que ja era massa tard i ja estava assegut mentre amb rentava el cap.

Per evitar problemes he demanat que me’ls tallés per la meitat, i amb les estisores i molta traça ha anat fent. El pitjor eren les seves ungles dels dits petits, Sí, aquelles ungles que es deixen exageradament llargues per poder resar-se el nas i les sorelles.

Un cop acabat de tallar, una altra esclarida, assecada i… Doncs no estava pas gens malament tal com me l’ha tallat! I el preu també molt bé, menys de 2,5€, si no fos tant rata li hauria deixat propina i tot…


Coses curioses d’anar d’excursió a una muntanya Xina.

24 novembre 2012

–          A que a les muntanyes Xines també hi ha gent.

–          Que fins i tot als cims de les muntanyes hi ha gent venent menjar i begudes.

–          Algunes zones una mica brutes de papers i plàstics.

–          Trobar-te gent rentant als rius i llacs.

 

–          Molta gent amb garrafes a un parell de fonts naturals que hi havia.

–          Trobar-te un pare amb els seu fill i que tinguis guies per tot el dia.

–          Haver de trobar algun lloc per travessar unes quants filats espinosos (alambrads).

 

–          Començar a baixar per una carretera, trobar-te una porta, haver de passar pel costat d’un altre filat, i un cop a l’altre banda trobar un cartell que digui que no es pot passar perquè és zona militar.

–          Que el cartell esmentat anteriorment et faci pensar que potser per això hi havia tants filats.

–          Trobar un niu de metralletes, i que quan diguin que era per matar japonesos, els japonesos del grup posin cares rares.

–          Trobar temples Budistes i Taoistes que semblin mig abandonats.

–          Que un cop a dins aquests temples siguin un lloc de completa tranquil·litat, amb olor a encens, enmig de les muntanyes i amb l’única presència d’algun monjo i alguns excursionistes.

–          Trobar bases militars.

–          Trobar trossos de una ex-muralla xina de fa uns 1000 anys.

– Si voleu més fotos, ja sabeu: http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/


Dandong 丹东

19 novembre 2012

Aquest cap de setmana, a diferència del viatge de dimarts passat a Shaoxing (绍兴) , el viatge ha estat de lleure i a carreg de la nostra butxaca. Vam marxar de Dalian amb bus a  les 14 hores en direcció nord, i 4 hores més tard arribàvem a Dandong. Dandong és una ciutat de 2.5 milions d’habitants aproximadament i principalment coneguda per ser fronterera amb Corea del Nord.

Només d’arribar problemes en l’hostal on havíem reservat ja que no ens havien guardat habitació i estava ple. Per sort la noia de recepció molt simpàtica ens va pactar un hotel de tres estrelles molt proper pel mateix preu. La mateixa noia ens va dir que l’endemà al matí plegava de treballar a les 9h i que si volíem ens portaria a passejar per al ciutat. Així que dissabte al matí vam tenir guia privada.

Colla castellera Xina la tele de l’hotel

La ciutat, força tranquil·la, s’estén al llarg del Riu Grog. A l’altre banda del riu la pobre i controlada “Corea del Nord”. Queda mig pont, ja que els americans van destruir “per accident” l’altra meitat, del pont que antigament unia Xina i Corea. Al costat el pont nou, fantàsticament il·luminat durant les nits. Durant la nit és quan es fa evident la diferència entre ambdós països, a una banda del riu, alts edificis i il·luminació, a l’altre; res. Negre, foscor, i algun petit llum dispers. Un pont cap al no res…

Pont cap a Corea

 

A part del pont, l’altre cosa a visitar de Dandong és el tros de gran muralla que hi ha. De fet l’ultim tros.  A la muralla pràcticament estàvem sols.Un bus de més de 40 minuts per una estreta carretera enmig de camps d’arròs i blat de moro i que parava a qualsevol lloc on demanés la gent, ja que per molts devia ser l’unia manera d’arribar a les disperses cases de pagès que hi havia pel camí i estevam a la muralla. Molts graons, molt desnivell, fresqueta, terra glaçat i relliscós i s’arriba al final de la gran muralla xinesa. Allà on acaba, allà on acaba Xina i a on comença Corea a l’altre banda del riu.

Carn de Burro al mercat

 

Diumenge al matí un passeig per la ciutat. Vam descobrir un agradable i tranquil temple Daoista, un mercat d’allò més curiós al carrer, un parc i una pagoda. Trobareu més fotos com sempre al següent link: http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/

 

Pujant escales a la muralla


Els Xinos que em fan el menjar!

10 novembre 2012

Encara no sé com hi vaig arribar a entrar. És un local molt aprop de la universitat, no serà gaire més gran que la meva habitació, 25m2 com a molt? 3 taules per banda, amb 4 tamborets de plàstic baixos cada una i un passadís al mig. El terra que en algun moment havia estat blanc acostuma a tenir un color negrós sobretot quan plou, uns quants tovallons de paper arrogats, algun palillo, burilles de cigar i taps de cervesa el decoren, tot i que crec que cada dia escombren una hora o altre.

Entrada del restaurant

2 gossos molt simpàtics tot i que no gaire nets, i un gat es passegen tranquil·lament, entren i surten tant del local com de la cuina sense cap mena de problema i estan sempre al cas de qualsevol cosa de menjar que pugui caure al terra. I fins i tot si algun dels clients és amable els crida i els dona alguna coseta expressament.

La carta és un full de paper amb lletres xineses mig esborrades situat sota el vidre de la taula i un gran panell groc a la paret que la complementa. La taula, petita i baixa, té com la majoria de taules xineses un vidre per sobre les estovalles per tal de facilitar la neteja. Tot i que en aquest cas no crec que faciliti gaire res.

Menú

La cambrera, una dona un pèl grossa per ser Xinesa d’uns 40 anys i molt amable ens rep sempre amb un somriure. El cuiner, el seu home, alt, prim i callat, és un dels millor cuiners que he vist. El menjar d’aquest lloc és difícilment superable. El prèu pràcticament la meitat que en el menjador de la universitat, pago entre 0,50-2€, la qualitat molt superior i realment quedes ben tip si és que t’ho pots acabar.

Els clients, normalment els mateixos. A l’hora de sopar entre 3-4 homes i 1-2 dones que es passen allà hores carregant l’ambient amb el fum dels cigars, mentres beuen una i altra cervesa. La cambrera i el cuiner sovint s’ajunten a la taula quan no tenen feina. Acaba sent tot com una gran família i sovint ens pregunten coses, i parlem una mica a la vegada que ens ofereixen coses de menjar que tenen sobre la seva taula atapeïda de plats.

Clients habituals

 

Parlant amb els de la taula del costat

Els dinars un pèl diferent, en alguna ocasió no hem pogut entrar-hi. S’ha de comptar que amb menys de 15 persones, tot i que algunes colles comparteixin taula, ja pràcticament no pots trobar lloc per 3 persones…

Un dels errors més terribles va ser anar al lavabo i conseqüentment veure la cuina. Havia vist sovint gent entrar i sortir de la cuina, vaig descobrir que anaven al lavabo, cosa que em pensava que no tenien. Al fons de “la cuina”, hi ha una porta a la dreta, on en un quarto de menys de 2m2. Les dimensions comporten que pràcticament no pots ni girar-te sense tocar les parets, i allà, en el bell mig dels 2m2 hi ha un forat al terra ,una cisterna a la paret que no funciona, i una bombeta fosa penjant d’un fil.

Sí, he parlat de “la cuina” mare meva, sort que el menjar que fan és increïble i que de moment no m’ha fet mal (bé, sí, un dia després de menjar en aquest restaurant crancs i marisc de la taula del costat em vaig passar 3 dies al vàter, però devia ser perquè un dels crancs estava malament, perquè a ningú més li va fer mal). No em veig en cor de descriure la cuina. Per fer-vos una idea ràpida, és una espai entre la porta i el lavabo, de menys de 3 metres de llargada on hi ha 2 fugons i una taula plena de pots de llauna i vidre bruts i llaunes amb salses i espècies vàries. A la paret de l’esquerra uns quants woks i paelles bruts i engreixinades penjant de claus a la paret. A la paret contrària feixos de cebes, alls tendres, caixes de tomàquets i altre verdura que en aquell moment el gat estava olorant. Una nevera que igual que les parets i tot el què havia estat blanc ara és gris fosc, i una eixata rudimentària sobre una pica de formigó.

Bé, però el més important que fan un menjar boníssim!! Per això hi vaig com a mínim un cop el dia…

Suc de cacauets. És prou bo!

-> Porto uns dies força desconectat, ja que el gmail i tot lu de google  va fatal ara he trobar aquesta notícia que diu el perquè (http://www.ara.cat/mon/asia/govern-xines-bloqueja-totalment-Google_0_808119324.html) al faceboom no hi puc entrar, etc. He pagat un VPN, no és gran cosa però sembla que com a mínim tinc gmail i facebook de tant en tan! c;)


Fa fred!

3 novembre 2012

Encara no he pas vist cap ós polar passejar-se pels carrers, ni gent patinant sobre el mar gelat, ni una nevada que impedeixi sortir al carrer… Però sí, fa fred!

No és que les temperares siguin gaire baixes de moment, no crec que haguem baixat de -1 o -2ºC i màximes d’entre 6 i 8º. Vent en fa, i és el què més molesta, però tampoc en fa molt. El problema doncs és estar tot el dia a aquestes temperatures. No és el mateix estar caminant pel carrer 30 minuts que estar-hi tot el dia. Hi ha moments que crec que s’està més calent fora al carrer que dins la classe.

El problema és que el govern encara no ha engegat la calefacció i esperem que no tardi. Als dormitoris, tot i que hi ha gent que en té, les mantes elèctriques i escalfadors elèctrics estan prohibits. El què no està prohibit és estar a l’habitació vestit com els alpinistes pujant a l’Everest. Samarreta tèrmica, jersei, jaqueta, guants, etc. Mentres notes el vent que entre per les juntes de la finestra…

Gràcies a l’amor que aquests asiàtics tenen envers els fideus instantanis, al te i a les infusions, a tot arreu hi ha sortidors d’aigua calenta, fins i tot aquí als dormitoris. Aquest sortidor també és molt útil per mi, cada dia al vespre omplo un parell d’empolletes amb aigua calenta i les poso dins al llit i dins el pijama, de manera que quan vaig a dormir estic més o menys calent. També quan estic estudiant de tant en tant omplo una empolla per escalfar-me les mans o posar-la dins el jersei de manera que no tingui tant fred…

Esperem que aquesta setmana el govern engegui la calefacció i pugui de deixar de fer servir les empolles d’aigua calenta…

 

*ps: Molta gent em demana si he pogut votar, la resposta és NO. Per demanar-ho havia d’anar a Pequin o Shangai i em queden una mica bastant lluny…


Castanyada

1 novembre 2012

Dia 1 de novembre, fa fred a Dalian, entre 1 i 8ºC, força vent. A la classe hi fa molt fred, el govern encara no ha engegat la calefacció, els rumors apunten que a partir de dilluns 5 l’engegaran.

Dia de tots sants i encara no he menjat ni una castanya. Mira que de tant en tant he vist “castanyeres“ amb carros de fusta on porten una ampolla de gas  i una espècie de paella amb una grava de color negre sempre sobre el foc. Posen les castanyes en la paella barrejades amb la grava negre i així es couen. Però ha resultat que sempre que m’he creuat amb una castanyera, estava tip, i quan les he buscat no n’he trobat cap.

Ahir però em vaig comprar un moniato. Els couen dins un aparell molt estrany, però que en resum queden com si els haguessis cuit al forn. La sorpresa però va ser quan en obrir el moniato va resultar ser groc. Vaig quedar-me uns instants pensant, hi havia alguna cosa que no em quadrava, els recordava taronges… Però es veu que els moniatos xinesos són grocs, sobre el gust, els recordava més gustosos i dolços, o aquí són diferents o recordo malament el gust dels moniatos…  Però si que recordava que m’agradaven molt i en canvi ahir no me’l vaig poder acabar, també he de dir que era molt gran.

Els xinos per la seva banda ho celebren poc. Alguns Karaokes i Pubs fan “Halloween party” i els cambrers i clients es disfressen, però crec que només hi van els etsrangers…

Que passeu una bona castanyada i guardeu-me algun penallet!


A 7 hores de diferència

28 octubre 2012

Mentre que a Europa heu canviat l’hora a aquesta nit, a Xina continuem igual. Així que a partir d’avui ens portem 7 hores de diferència.

Perquè aquí no tenen horari d’estiu? Perquè seria una cosa molt estúpida. Els canvis d’hora es fan per aprofitar més les hores de llum i l’estalvi energètic que això suposa, i precisament per això també hi ha diferents fusos horaris a tot el món. Ara bé, Xina és un país que travessa 5 fusos horaris diferents i tot i això tot el país va a la hora de Pequin GTM+8.

Com és evident la diferència de les hores de sol a una punta i a l’altra del país són molt grans. Per exemple, aquí a Dalian, a l’extrem nord-est, abans de les 17h de la tarda ara que estem a finals d’octubre és pràcticament fosc. Això sí, et lleves a les 6 del matí i ja fa no sé quanta estona que és clar. El problema invers tenen a l’extrem oest de xina.

 

Fusos horaris

Així doncs, canviar l’hora a l’estiu no solucionaria absolutament res. El què primer haurien de fer per estalviar energia és utilitzar com a mínim 3 fusos horaris diferents, però pel què sembla, l’energia de moment no els preocupa gaire….


S’acosta l’hivern

23 octubre 2012

El mateix lema de la casa Stark, és el que tothom repeteix dia rere dia en aquesta ciutat; “s’acosta l’hivern”.

Vaig arribar que feia calor, molta calor i dies de sol. Però poc a poc, aquella calor humida i xafogosa ha anat deixant pas a uns dies nuvolats i ventosos com el d’avui. Les temperatures han anat baixant, els professors i la gent que porta ja un temps aquí només fan que repetir “winter is coming”.

El vent és el pitjor, la temperatura de moment no és molt baixa, pel què he vist a internet entre 12 i  6ºC. Començarà a tocar anar a comprar alguna cosa d’abrigar als grans mercats d’aquesta ciutat mentres que les dependentes et repetiran “冬天来了”。

Realment no sé que creure’m. Corren fantàstiques llegendes que parlen del mar congelat, el caos per culpa de la neu i un vent tant fort i fred que talla la pell… Si és cert que 大连 està relativament aprop de de Rússia, i en una península molt ventosa, però no sé què hi ha de cert en tot això… El què si hi ha de cert i que no puc negar és el què diuen en el llibre que estic llegint ara “Se acerca el hinvierno”.

Es nota que encara que ja gairebé hagi passat de moda estic llegint el primer llibre de “Joc de trons”? He de reconèixer que el principi se’m va fer una mica pesat. Molts noms, moltes cases, sobrenoms, famílies… Com que tinc tant bona memòria pels noms no sabia mai qui era qui, ni de qui parlaven ni què passava… No obstant quan portava ja més de 1/4 part del llibre em va començar a enganxar. N’he sentit dir grans meravelles d’aquest llibre, i tot i que m’està agradant molt, no sé si n’hi ha per tant com he sentit dir… M’agraden les acurades descripcions dels llocs, vestits, armadures, etc. Però m’avorreix força quan comença a descriure llinatges interminables…

Bé, no us entretindré més que s’acosta l’hivern! Fins aviat!

 

Predicció del temps segons la casa Starck


Un dia al parc d’atraccions

21 octubre 2012

Avui un diumenge una mica diferent. Amb un company de classe coreà i 2 noies de Sibèria hem anat al parc d’atraccions de Dalian. “Discoveryland” es diu el parc. S’arriba fàcilment en una horeta mitjançant tren-metro + bus. Després d’uns problemes estranys per comprar les entrades amb descompte d’estudiant, les hem acabat comprant a una dona que les venia amagada de les càmeres de vigilància, una mica més cares que les d’estudiant però més barates que les normals…

No us imagineu un “Port Aventura”, ho intenta però no, a més està a Xina… És un pèl més petit, de nou en nou devia ser molt maco, però no l’han tornat a pintar mai més i hi ha algunes coses que es veuen una mica deixades. Atraccions tampoc n’hi ha moltes, però n’hi ha que estan molt bé.

Estranya i misteriosament, no hi havia gaire gent. Altres companys ens havien dit que estava ple de xinos, avui molt pocs, fins al punt que hi havia atraccions tancades per falta de gent… No obstant hi havia atraccions força divertides: 2 muntanyes russes, que per cert, el descobriment del dia és que pels russos són “American roads” i un pèndol gegant. A part de l’adrenalina que proporciona la pròpia atracció pensar que estàs a Xina i conèixer quant els importa la seguretat a aquesta encara h fa més emocionant, sobretot en veure els cargols i peces rovellades.

Llac del parc d’atraccions

Llac del parc d’atraccions

 

També hi havia un Cinema 4D, espectacles i altres atraccions que també estaven prou bé…

 

 

 

 

En una atracció

 

Muntanya russa 1

 

Muntanya russa 2

 

Nosaltres al parc

 

Finalment hem sopat a un KFC i hem marxat. He de dir que puc menjar a tot arreu sense cap problema per cutre que sigui, però avui al KFC i l’ultim com al al McDonalds a Alemanya se’m posen malament… No tornaré a menjar fas-food i ja està, tampoc m’agrada…

I després d’un cap de setmana mogudet, ja que divendres vam tenir sopar de classe, ara en penjaré una foto, i avui tot el dia al parc d’atraccions, ara aniré a dormir aviat que demà altre cop dilluns.

 

Sopar de classe (amb els fills d’alguna companya de classe i tot)*


Sopar Japonès

17 octubre 2012

Tenia ganes de canviar una mica de menjar, així que li vaig demanar al japonès gran de la meva classe si sabia algun restaurant on fessin menjar japonès de veritat. Aquí hi ha molts restaurants de menjar japonèss i de sushi (Atenció, no és el mateix un restaurant de menjar japonès que un de sushi, ahir vam anar a un japonès de sushi, el pròxim cop anirem a un de menjar japonès normal ). Volia menjar Sushi, ell em va dir que de tots els que havia anat, només havia trobat 2 restaurants on fessin el sushi bo. Vam quedar que un dia m’acompanyaria a un i ahir i vam anar.

Vam anar-hi ell, jo i una altra japonesa (fotos). El restaurant, molt ben decorat i agradable, el portava una família de japonesos, que a finals de mes tornaven a Japó i per tant a finals de mes tanquen el restaurant. El Japonès es va encarregar de demanar els plats: sípia amb nap japonès, coses semblants a pistatxos bullits amb sucre, gambes fregides, assortit de sushi, cervesa Asahi (japonesa), Sake i te verd.

Em van explicar cada cosa com s’havia de menjar: les gambes fregides senceres i sense pelar, el sushi amb els dits, què m’havia de menjar primer, etc. Va ser tot boníssim! Fins i tot el wasabi era del bo, d’aquell que només amb l’olor ja ploren els ulls…

Els problemes, et quedes amb gana i és molt car. Ens va dir que hi poséssim l’equivalent a 12€ cada un, però crec que el japonès hi va posar bastant més. I que em quedaria em gana també em van dir que sovint el jovent i els nens es queden amb gana i que acostumen a menjar fideus després… Així que per menys de 1€ vaig anar a buscar el sopar a on vaig casi sempre a sopar i del qual ja us en parlaré.

Sopant amb els companys japonesos!

 

Sopant

Sopant sushi!

 

 

Foto que devia del 1r sopar!!


Sobre coses de les quals he d’escriure algun dia

14 octubre 2012

Sobre les màquines de rentar roba xineses, perquè mengen mitjons. A més, els agrada menjar ne un de cada parella i prou per això tinc cada cop que rento roba menys mitjons i més desaparellats. Avui he comprat 6 parells de mitjons per 1€ a veure qui pot més.

Sobre l’autobús número 23, perquè és màgic. Avui, estava ple però continuava pujant gent a cada  parada sense que ningú baixés.

Sobre els gossos, perquè jo crec que preferirien ser menjats que no disfressats i tenyits d’aquestes maneres.

Sobre l’aranya de l’entrada, perquè cada dia està més gran i formosa. Avui lluía uns colors molt macus.

Sobre què passa quan dones una forquilla i un ganivet a un xino perquè mengi, sense que ningú li expliqui com funcionen.

Sobre moltes coses, que ara no recordo perquè tinc poca memòria i amb tants caràcters xinos al cap no hi ha lloc per gaire més.

 


Lushun 旅顺 – Port Arthur

13 octubre 2012

Avui una mica de turisme. De bon matí hem anat a Lushun ( 旅顺), un districte de Dalian que està a 1 horeta amb bus del centre de Dalian. És la part antiga de Dalian, i on hi ha el què va ser un dels ports militars més importants de Xina, i on encara hi ha forces infrestuctures i vaixells de l’exèrcit.

Aquest port va estar sota el domini de Japonesos, Russos i Xinesos. I bàsicament en aquest lloc tot està relacionat amb l’exèrcit, els russos i els japonesos. La posició i la geografia realment presenten aquest port com a un bon punt estrtatègic i amb bones defeneses naturals. Aquí hi van haver algunes de les batalles més importants de Xina, sobretot contra els japonesos, que són molt dolents i per això ara els volen invadir a ells.

En aquest port també acaba el tren trans-ciberià que els russos van construir fins a Moscow.

En tornar hem agafat un altre bus. En aquest cas ens hem equivocat. Bé de fet no és una equivocació si el què voliem era amortitzar l’euro del ticket i donar la volta a tot Dalian per les afores i tardar més d’una hora i mitja…

I avui estic cansat, així que us deixo un aprell de fotos perquè us distregueu i ja escriuré un altre dia…

Pujant a la muntanya amb estil Xino

 

Jo a Lushun

 

Vaixells de l’exercit!


Les nits de Dalian

6 octubre 2012

Un aire fresc bufava suaument a Dalian després d’un dia prou càlid per ser octubre, tot i això no feia fred, un prim jersei era més que suficient per sortir el carrer. Eren les 18:30, completament fosc ja a aquelles hores. Més enllà de la gran porta de ferro que marcava l’entrada al campus, s’estenia un carrer ampla i amb pocs fanals en aquell moment poc transitat. Alguns cartells lluminosos i decoracions de bars, restaurants, botigues i alguna parada de fruita amb bombetes penjades d’un fil ajudaven a les poques faroles de llum groguenca en la seva tasca de il·luminar el carrer.

Un carrer estret creuava perpendicularment. En aquest, la il·luminació encara era més minsa. Alguna farola mig coberta per les fulles dels arbres deixava passar dèbils rajos de llum. Aquí hi havia poques botigues, només algun restaurant que em els típics fanalets vermells donaven una mica de vida el carrer. Cotxes pràcticament no en passaven, però si gent caminat tranquil·lament segurament tornant a casa o buscant un lloc per sopar.

Fanals en un bar

Parada de fruita

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un tros més avall, un carrer encara més estret que feia baixada quedava a la banda dreta. Aquest carrer, a diferència de l’anterior de llum no ni faltava. No hi havia arbres, tampoc cotxes, només gent, només gent i menjar. Com aparegut del no res, com un oasis al mig d’un desert, un carrer càlid i animat amb una olor que invitava a entrar-hi.

La olor de la carn coent-se sobre aquelles graelles negres escalfades per un carbonet rogenc gràcies als grans ventiladors que a la vegada projectaven les columnes de fum cap al cel. La olor del marisc, gambes, crancs, ostres petxines i tot el què et puguis imaginar coent-se amb el  mateix mètode després que el client ho escullí d’unes caixes amb aigua on encara hi havia algun animal que es movia. També un petit lloc on feien espècia de  “kebabs” que el regentava un home xinès però per la decoració del local i segurament musulmà.   “Pinxos” de tot tipus immersos en un líquid bullint i picant mentre alguns xinos feien cua per escollir quins volien, mentre muntanyes de pals de fusta s’acumulaven als racons i en galledes d’escombraries . Algun lloc de Jiaotzi i Baotzi, així com també de qualsevol tipus de pasta i altres menjars d’aquestes terres…

Carrer del menjar

Ostres

Triant el marisc

Fruits secs

 

“Pinxos” de carn

Tot plegat feien un ambient molt agradable, on difícilment podies abstenir-te de provar alguna cosa sota l’atenta mirada d’algun xino veient la teva cara d’incertesa en poar-te alguna cosa a la boca que en molts casos no saps ni què és. Passejar tranquil·lament pel carrer i pensar que se’n farà d’aquest “mercat de menjar nocturn” a l’hivern si realment és tant dur i demolidor com la gen afirma.

S’arriba al final del carrer i com per art de màgia apareixes al centre de la ciutat. Deixaves enrere aquell carrer estret i acollidor de casetes baixes que servien de menjadors i gent a totes bandes i entraves a una avinguda. Una avinguda ampla, 4 carrils per banda em separaven de l’altre vorera. Aquí, la il·luminació era abundant. Neons, leds i grans pantalles que cobrien bona part de les façanes d’immensos gratacels per on es projectaven anuncis de qualsevol cosa, ajudaven a una il·luminació intermitent i de color canviant. S’observaven varis cartells lluminosos intermitents amb les típiques lletres “KTV” que indiquen que hi ha un Karaoke.

Avinguda

 

Youhao square

 

Als parcs, gent ballant, tocant instruments, passejant, corrent, parlant, etc.

Entre tot fa que Dalian al vespre cobri un ambient especial, agradable que invita a sortir a passejar durant al vespre i arrepentir-te quan no agafes a càmera.


Mini-vacances

5 octubre 2012

Faré una breu crònica de com ha anat per Alemanya:

Ciutats n’hauré visitat poques, però d’aeroports, avions i companyies aèries ja m’en conec unes quantes. I és que em menys d’una setmana: 6 avions, 5 aeroports i 3 companyies aèries…

Alemanya: vaig arribar a l’aeroport de Frankfurt des de on vaig agafar un tren ràpid, que després d’un transbord, em va portar a Heidelberg.

Heidelberg: La ciutat molt maca, molt tranquil·la, gent molt amable, tothom sap anglès i a més ens va fer un temps perfecte!

“L’entrevista”:  En realitat no va ser una entrevista. Erem 26 persones que havien seleccionat de més de 140, d’arreu del món “competint” per 12 places. La “competició” durava 1 dia i mig i va incloure: examen de coneixements, exposició oral d’un article, entrevista de motivació, entrevistes personals…

Els “competidors”: En realitat en cap moment vam tenir la sensació de competir. Al contrari, des de bon principi es va establir un molt bon ambient que ens va permetre dinar, sopar junts cada dia i fins i tot sortir de festa l’últim dia. Tots ells tenien com a mínim un màster en alguna universitat Anglesa o Americana de renom, i eren força bons, així que les meves possibilitats realment són molt baixes, però no em sap greu, allà hi havia gent que realment s’ho mereix…

Tornar a Dalian: Avui he pogut dormir força, ja no tinc gaire jet-lag, cosa que si que vaig tenir a Alemanya. Fins dilluns no tinc classe, aquesta setmana era la festa nacional de Xina (també la d’alemanya dimecres) i fan vacances tota la setmana.

Després d’aquesta setmana pràcticament incomunicat, ara ja tornaré a estar més accessible! 😉

 

Jo a Heidelberg des del castell

Jo a Heidelberg


De bon mati desde Corea amb teclat sense accents (out of topic)

29 setembre 2012

Avui costara de llegir pero no hi ha cullons de posar accents…xd

Son les 8 del mati a corea, les 7 a Xina i la 1 a Catalunya.

Acabo de passar la nit a l’aeroport, pero quina pasada d’aeroport! si mai podeu passar-hi una nit us ho recomano!

Ahir el vespre, quan vaig arribar a les 20:00 vaig passejar-me per l’aeroport (estic a la zona d’embarcament perque no puc sortir), hi ha moltes botigues, restaurants, etc. Despres de sopar una mica vaig pujar a un pis que hi ha a dalt on hi ha la zona “rest and relax”. Aqui vaig estar una bona estona als ordinadors que hi ha per conectar-se a internet, despres una bona estona (casi 45 mins) a les butaques que fan massatges i finalment vaig buscar un lloc per dormir. Hi ha unes butaques expresses per dormir, per estan aixi com semi-inclinades i a mi m’agrada mes dormir completament horitzontal. Hi ha una zona amb sofas i tele, pero tampoc em van convencer. Aixi vaig optar per uns bans acoltxats o tambe hi havia gent dormint. En vaig trobar un, que tot i ser circular era molt comode. A mes com que la gent que embarca va pel pis de sota s’esta molt tranquil aqui dalt.

M’he llevat, he anat al lavavo. Els lavavos m’han fallat, a veure, son els mes nets que veig en moolt temps, pero aixo que fossin destil occidental en lloc dels de cagar ajupit m’ha fallat. Em dec estar tornant xino ja que tambe trobo a faltar aigua calenta pels meus fideus que vaig traginant amunt i avall, aqui nomes hi ha aigua potable freda… Despres he trobat un lloc on et deixaven dutxar gratis, m’han donat tovallola, sabo i un lavavo amb dutxa que estava molt be. Ara he desperar fins a les 12 que no embarco. Estare un rato als ordiandors, a les butaques de massatge, menjare alguna cosa i cap a Alemanya!

 

El proxim cop que escrigui suposo que sera des dalemanya!

 

 


Cap a Alemanya (Out of Topic)

29 setembre 2012

Després d’un bon esmorzar, acabo de descobrir  el millor lloc del món! Un petit, molt petit racó d’aquí prop de la universitat on fan els 包子 (baozi, versió esfèrica dels jiaozi ) més bons del món i a més tope barats! He de pensar, però a portar aigua, allà només tenen una beguda calenta que diria que és com una pasta de cacauets molt espessa i que no m’ha convençut…

Doncs això, després d’aquest bon esmorzar ara agafaré un vol cap a Pekin (1.5hores) i de Pequin cap a Seúl (2 hores) on passaré la nit (14 hores). És reconfortant llegir per internet que consideren l’aeroport de Séul com el 2n-3r millor per passar la nit, ja veurem… I demà al matí de Séul cap a Frankfurt (11.30hores) on agafaré un tren fins a Heidelberg. A Heidelberg l’hotel queda al costat de l’estació de trens en principi.

A Heidelberg tinc dilluns i dimarts entrevistes, presentacions d’articles que ja m’he preparat, etc. I torno cap a Dalian el dia 3 al migdia fent escala a Berlin i Pequin.

Aquesta bogeria de viatge només la faig perquè realment és molt interessant la plaça que ofereixin aquesta gent i perquè a sobre em paguen tots els astos… :p A més aquesta setmana no tinc classe, és festa nacional de Xina…

Així que trenco la ratxa que tenia d’escriure tonteries i fer probes escrivint de diferents estils i torno a fer un blog informatiu… jajaja ja aniré informant de com va tot i de tot el què em fan fer per aquestes terres Alemanyes.


Abduït pels japonesos!

28 setembre 2012

Diuen, que si repeteixes molts cops la paraula “japonès”, els japonesos venen i t’abdueixen. O almenys, això és el què m’ha passat.

Sí, l’altre dia vaig repetir una mica l’origen del meu company d’habitació, i avui 4 japonesos m’han abduït. Bé més que abduir, en podríem dir sopar rodejat només de japonesos.

Tot va començar quan el “gran japonès” de la classe… (com mola això de gran japonès! Jajajaja com el gran barrufet!! jajaja) Sí, doncs això; quan el “gran japonès” (li dic així perquè té 60 i pico d’anys i és el més gran de la classe) em va comentar que volia organitzar un sopar amb els de la classe a veure què em semblava. Em va semblar perfecte, i avui a les 18:00 hora de Xina, les 12:00 a Catalunya i una hora menys a les canàries, he anat a la porta de la universitat que és on havíem quedat.

De tota la gent de la classe (10-12) només hi hem anat 5; 4 Japonesos i jo. El “gran barrufet”, perdó, el “gran japonès”, una japonesa d’uns 35-59 anys (el rang és tant gran perquè és impossible saber l’edat d’aquesta gent si no te la diuen) una altra japonesa d’uns 25-40 anys i una japonesa més jova de 21 anys, que per ser japonesa no és del tot lletja…

En vistes d’aquest escenari, no sabia massa com aniria el sopar, ja que jo tot el japonès que sé és “Konichiwa, Arigato, Saionara, Sushi i gan-bai”... Hem anat a un restaurant xinès que el “gran japonès” ja coneixia i on hi havia una cambrera que parlava japonès. Ell s’ha encarregat de demanar-ho tot. No tenia ni idea de què estava demanant, només sentia que li deia moltes coses… L’ambient era molt agradable, entre xinès, i gràcies a què el “gran japonès” sap una mica d’anglès i feia de traductor hem parlat de moltes coses… Tots molt animats i molt simpàtics.

Han començat per portar-nos una ampolla de vi xinès que es veu que el “gran japonès havia demanat”. Era un vi negre super estrany, molt dolç, casi com moscatell i d’un color també força estrany. A continuació ens han portat el menjar: gambes, petxines, mapotoufu, jiaozi, arròs, verdures, fideus… Quin fart de jalar m’he fotut, i tot i això encara ha sobrat alguna cosa… i tot per menys de 2,5€ perquè el “gran japonès” ens ha pagat la meitat de la factura.

Els hi he demanat que em diguessin algun restaurant japonès bo per la zona (aquí Dalian hi ha molts restaurants japonesos) m’han dit que n’hi ha un que ho fan molt bé i hem quedat que el pròxim dia m’hi portarien!

 

ps: Quan em passin la foto del sopar la penjo!


Digue’m super heroi si vols, però només faig el què he de fer…

26 setembre 2012

Faltava poc per ser mitjanit, a l’habitació, 2 fluorescents il·luminaven les 2 taules de fusta ratllades i atrotinades. A una taula, un japonès, fent coses japoneses: llegir còmics manga japonesos, mirar videoclips de japonesos cutres, xatajar amb japonès, a vegades fent skypes amb japonès… Just a la taula del seu darrere jo, estudiant dur des de feia moltes hores, concentrat sense que res no em molestés (en cap cas estava instal·lant el windows 8 en una màquina virtual). Però de sobte, un soroll insospitat em va fer girar el cap.

Vaig veure que el japonès havia deixat les seves coses japoneses i estava dret, a 2 metres del seu escriptori, cosa que per les dimensions de l’habitació suposava que estava pràcticament enganxat a la paret. Observant el què allà, sobre les seves coses japoneses hi havia. Un gran animal alat havia considerat el seu llibre japonès com a un bon lloc per aterrar. Era un animal marró, de grans dimensions, amb unes ales esfereïdores, un animal d’aquests que mengen japonesos (una papallona de nit).

El japonès va fer un pas endavant, va omplir els pulmons, i amb la intenció d’espantar aquell gran insecte va bufar ben fort. “Bufaràs bufaràs però d’aquí no em mouràs” em va semblar sentir que deia l’artròpode amb un cert accent xinès.

El 2n intent va ser amb una full de paper cargolat i em el braç ben estirat, cosa que li concedia una certa distància de seguretat que per la seva cara japonesa no semblava que cregués suficient. No obstant, va aconseguir fer fora l’intrús de les seves coses japoneses.

La bèstia però va tornar a repetir el ràpid aterratge sobre el llibre japonès al cap de ben poc, i altre cop es va repetir la mateixa situació. Així com 2 o 3 cops més, fins que tip d’aquell espectacle, que havia passat de ser divertit a fer-se passat, vaig passar a l’acció.

He de reconèixer que no va ser fàcil, però la bèstia jugava amb avantatge. Tenia ales, i jo no. Ella volava, i es posava al sostre, que per cert és prou alt, i jo en canvi només podia saltar de llit en llit per intentar tallar-li la retirada. Finalment però, la meva astúcia i rapidesa van poder contra un parell d’ales i la prengué presonera, sota l’atenta i japonesa mirada d’el company d’habitació qui ja recobrava l’alè. Després d’un judici ràpid, se li va perdonar la vida però va ser expulsada de l’habitació i declarada “Bèstia no grata”.

El japonès em va donar 50.000 japoneses gràcies. I ara, de bon matí, per tal que quedi constància d’aquesta gesta per tot el món i per tots els temps he decidit escriure aquest relat intentant evitar el màxim possible utilitzar “japonès” com a adjectiu.

Imatge d’arxiu del caçador de la bèstia


Frases i punts…

23 setembre 2012

He vist un motorista amb casc

Segur que tots els xinos el prenen per boig, espero que no el pari la policia…

Contestar “一点点儿” (molt poquet)

Quan et pregunten si ho vols picant, i acabar-te bevent 1 garrafa d’aigua…

Està fent una videconferència amb l’àvia

i que s’espatlli la webcam…

Tinc vols per anar a Alemanya

Em passaré una nit a l’aeroport de corea…

Si un xino et diu “明天” (demà)

Tardarà com a mínim 2 setmanes…

Posar la radio per internet

i que et diguin “Bon dia, són les 6” a les 12 del migdia…

He tirat una foto a una aranya

Però se m’hi ha posat de cul i no se li veu la cara…

 

Aranya de cul davant el dormitori


Aconseguir el permís de residència xinès, realitat o ficció?

22 setembre 2012

Sovint havia vist per la tele cues de gent, immigrants per a nosaltres, esperant davant d’una oficina per aconseguir “el permís de residència”. Tant llunyà em quedava allò que ni tant sols sabia què era, ni perquè servia, ni perquè ho volien tant…

Ara, he estat jo el que ha tingut de fer llargues cues un dia i un altre per aconseguir aquest maleït paper. Resulta que per poder estar-me a Xina més de 3 mesos de manera legal necessitava permís de residència i realment aquest permís és una cosa sèrie. La universitat ens el tramitava, però tarden 2 mesos, i això significa estar 2 mesos sense passaport. Jo necessitava el visat ja que si aconsegueixo comprar els bitllets el 29 marxo a gastos pagats a Alemanya… ja us informaré…

Doncs vaig decidir tramitar-lo pel meu compte, era el 3r-4 dia que estava a Dalian, és a dir el 5-6 d’aquest mes que vaig anar per primer cop a immigració. Immigració és un gran edifici a l’altre punta de Dalian, on només s’hi arriba en taxi i hi ha uns 20Km, que suposen uns 3-4€ el viatge. Un cop allà has de pujar unes grans escales, recomano començar a respirar profundament i a mentalitzar-se que serà dur. Un cop allà, al 2n pis agafes número i t’esperes a una sala plena de gent. Al cap de 1 hora, 1 hora i mitja vaig entrar i em vaig asseure davant d’un policia a qui vaig donar tota la documentació. Entre la documentació hi havia una carta acceptació de la universitat , document que certifica que estic vivint a la residència i que la policia del districte n’ha de tenir una còpia, revisió medica, etc.

Va fer un cop d’ull als fulls, i en un de color groc que m’havien donat a la universitat, on havia 2 segells n’hi faltava un altre. Per això no podia tramitar el permís, però no tenia ni idea qui m’havia de posar aquell segell. El policia va trucar a la secretaria de la universitat i em van dir que allà me’l posarien. Si que me’l van posar, però van tardar 1 setmana perquè l’havia de posar no sé qui del govern.

Amb aquestes que la revisió mèdica que m’havia fet abans de venir ja havia “caducat”. Així que vaig haver d’anar a fer-me una altra revisió mèdica a l’altre punta de Dalian. Agafar torn, passar per caixa, radiografies, anàlisi de sang, anàlisi d’orina, electrocardio, ecografies… I el cap de 2 dies anar a buscar els resultats.

Ara ja tenia tots els papers, i vaig tornar a immigració. Aquest cop però, tampoc va ser possible… En un dels papers dels de la uni deia que jo era de “日本” Japó! Dels 50.000 papers 1 malament. Després de molt insistir el policia va trucar a la universitat i van reconèixer que era un error seu, però igualment volien el paper corregit (no valia canviar-ho amb boli). Era un dijous, i la noia de la universitat es va comprometre a portar el full corregit el dilluns següent, gràcies això em van deixar pagar les taxes, es van quedar tota la documentació (inclús el passaport) i em van dir que al cap de 8 dies (ahir) ja tindria el permís si la noia de la universitat els portava el paper. Dilluns em vaig assegurar que la noia hagués portat el paper.

Dijous, un dia abans del dia que m’havien dit des de la universitat em van ajudar a trucar per saber si ja tenien la visa apunt. No la tenien. Divendres el matí altre cop a trucar, fins a 20 vegades, sempre comunicaven, així que em vaig plantar allà. Vaig anar al 2n pis, em van dir que ells no ho tenien que anés al 3r pis. Allà tampoc ho tenien, havia de anar altre cop al 2n pis on ja havia anat. Allà aquest cop em van dir que no el tenien, que havia d’esperar uns dies. No podia esperar més, així que després de suplicar-li de totes maneres barrejant anglès i xinès, la policia, una noia aquest cop mig simpàtica, em va dir que anés al 3r pis que miraria què hi podia fer. Al 3r pis em volien enviar al 2n pis altre cop, però després d’explicar-li altre cop de 50.000 maneres el què m’havien dit em van dir que esperés. Em vaig esperar allà, on hi havia un noi negre que amb els bitllets d’avió en mà tenia el mateix problema que jo. Finalment, ens van venir i ens van dir que esperéssim 1 hora que ens ho estaven fent. Al cap de 1 hora tenia el passaport amb permís de residència per 6 mesos a Xina.

 

El què menys m’agrada d’aquest país són aquestes estúpides situacions xines en què tot és per demà, el pilot de burocràcia que s’ha de fer per tot i lo cap quadrats que arriben a ser aquesta gent. Doncs això, ara puc entrar i sortir de Xina tants cops com vulgui durant 6 mesos.

Ara a veure si aconsegueixo comprar els vols d’avió que no sé perquè però també s’està convertint en un calvari…


Monstres a Dalian

16 setembre 2012

“Ha sido una mañana inolvidable como todas las que pasan en un parque…” ressonaven els versos de “Love of lesbian” com a premonició del què vindria, en llegir un cartell que deia “Jardí botànic” en la meva passejada sol per Dalian. El primer moment tot semblava normal, més que un jardí botànic jo l’hauria considerat un gran parc, net, ordenat i bonic com la majoria de parcs de la Xina. He entrat per la banda del llac, un gran llac rodejat d’un ampli camí fet de fusta on hi havia gent passejant, pescant jugant a cartes i com no, fent-se fotos de casament.

Fer-se fotos de casament per tot arreu és típic aquí Dalian, avui però he de dir que hi havia 2 parelles amb vestits terribles, crec que fins i tot eren terribles pels ulls de la majoria de xinos. Una, semblava l’arc de sant Martí, i l’altra parella anaven d’uns vius verds i grocs semblants als colors de els aranyes de Dalian.

Aquí hi ha el problema del parc; les aranyes, si és que a aquelles bèsties se les pot anomenar així. M’he disposat a allunyar-me del llac per un caminet d’escales estret que aparentment prometia una agradable passejada fins a algun raconet idíl·lic, tranquil al mig de la natura. He advertit algunes aranyes molt grans, amb un cul molt inflat de color negre, amb ratlles i punts de vistosos grocs, verds i vermells  al principi del camí, però he fet el cor fort i m’he posat a caminar. No portava ni 15 metres, que el camí era cada cop més estret i sovint m’havia d’ajupir una mica per no topar amb les branques dels arbres.

A mida que havia anat avançant la densitat d’aquelles aranyes grans de colors vius i amb cara de mala llet havia anat augmentant. Alguns escèptics de les meves paraules qüestionareu com podia identificar la cara de mala llet d’una aranya. Doncs bé, fins al moment no sabia com era la cara de mala llet d’una aranya de Dalian, ni tant sols com era la seva cara. Però us asseguro, que en mirar una aranya de Dalian cara a cara, els pèls se’t posen de punta, i no fa falta més que una mirada per identificar inequívocament el rostre indescriptible de mala llet de les aranyes de Dalian.

El camí s’havia convertit pràcticament en un túnel de teranyines on desens, què dic jo desenes, centenars d’aranyes amb cara mala llet observaven els meus temorosos passos. Déu me’n guardi d’haver-me entrebancat i haver caigut en una d’aquelles immenses teranyines, ja que no n’hauria sortit. Aquelles teranyines no estaven fetes només per caçar mosques, amb els kilòmetres de proteïna fibrosa teixida que componien aquelles teranyines  n’hauries tingut prou per capturar un exemplar de “Pterosaurio ” si no s’haguessin extingit.

“pterosaurio” que podrien capturar les teranyines de les aranyes de Dalian

Així doncs, abans d’haver recorregut ni tant sols 20 metres, he tingut de cedir als desitjos de les aranyes i fer mitja volta. Us puc assegurar que el mateix “Indiana Jones” hauria pres la mateixa decisió en aquella situació.  He tornat al voltant del llac, on la gent continuava passejant, jugant a cartes, pescant i prenent el sol, però aquest cop amb la sensació que milers d’ulls d’aranyes amb mala llet m’observaven.

En serio, han de fer alguna cosa amb aquestes bèsties. No sé, que se les mengin, o les fregeixin i les serveixin en restaurants de luxe on segur que hi haurà gent disposada a pagar el què sigui per menjar això… Però que no les deixin voltar lliurement, que ves a saber quina una en porten de cap amb aqusta cara de mala llet que fan…

M’he descuidat la càmera l’habitació, cosa que em sap greu ja que no tinc material gràfic de suport per aquesta narració que en cap cas ha estat exagerada ni una mica.


Encara no m’hi he acostumat

15 setembre 2012

Si bé és cert que d’això ja en vaig parlar l’any passat a aquí, encara no m’hi he acostumat, i no crec que mai m’hi acostumi. Sí, saps què et pot arribar a esperar quan entres a un vàter públic, però igualment sempre et sorprens d’alguna cosa o altre.  La guia “lonely planet” en diu “Los viajeros que han visitado China suelen contarse unos a otros historias de los lavabos públicos que han visitado como si fueran soldados comparando cicatrices de guerra”. Després d’aquesta frase i l’entrada anterior, no crec que faci falta dir gaire més sobre els vàters públics.

El què si que vull constatar és que realment cagar ajupit està molt bé. De la manera que hi ha vàters tant i tant bruts, d’aquesta manera almenys no has de tocar res. Aquí la residència tenim els vàters comunitaris al final del passadís. Comparat amb els públics estan molt nets, ara bé, si hi vas a última hora del dia la galleda de tirar el paper brut te overbooking  i és una mica fastigosa… Aquesta galleda és d’aquelles coses a les quals no m’acostumo tot i que hi sigui a tot arreu. Jo intento posar-me al lavabo de la punta, així tot i que la pudor d’aquests lavabos és suportable, al tenir la finestra s’està més a gust.

Els lavabos de l’edifici  on faig classe estan pitjor. Allà si vaig al pixadero m’he de posar al 1r si no vull veure passar les pixarades de tots per davant. És una paret llarga, amb un rasa amb  pendent, per on passa un rajolí d’aigua on has de miccionar (mireu que sóc fi he parlant! He usat la paraula “miccionar” i tot!). Han tingut la decència de posar uns embans que et permeten miccionar sense veure el del teu costat…

Encara no he parlat de la universitat en sí, algun dia ho faré, perquè s’ho val…

Només recordar-vos que vaig penjant fotos a http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/ que passeu un bon cap de setmana!   I una bon MMVV!

 

*


Dalian i els cotxes

13 setembre 2012

El centre de Dalian és relativament nou, però encara ho són més els cotxes que hi ha. Està tot ple de cotxes grans, molt nous i la majoria de marques cares (Audis, Mercedes i BMW els que vulguis, Porches,  Ferraris i Lamborginis no tants…).   Això és un indicador que aquesta és una ciutat de gent de classe mitja i alta i suposo que precisament per això, a diferència de la majoria de ciutats xineses, aquí no hi ha bicicletes. Doncs aquí ve un problema, tants cotxes i tant grans a una ciutat que no ha estat pensada per cotxes comporta problemes d’aparcament. En aquest cas el problema potser més que d’aparcament és de caminar. Els xinos aparquen fàcil: a sobre les amples voreres.  Així doncs el problema és per camianr, que has d’estar anant per la carretera o per on puguis…

Aquí la gent no va en bicicleta, van en cotxe, però van en cotxe igual que si anessin en bicicleta. La majoria de carrers tinguin 1,2,3 o 10 carrils són d’un sol sentit. Però si el sentit que tenen no t’agrada tranquil, pots anar en sentit contrari sense cap problema! He vist en més d0un cas cotxes en contra direcció  passar per davant d’un policia de trànsit sense que aquest s’hi immutés. Fer canvis de sentit a qualsevol lloc, avançar per la dreta, en línia contínua en una autovia  són coses típiques que fas cada cop que agafes un taxi en el qual no et pots posar el cinturó…

Sí, agafar taxis i entravessar carrers són 2 de les maneres més fàcils de tenir descàrregues d’adrenalina en aquesta ciutat.  Com que anar en contra direcció és força normal, tant és la direcció del carrer que el primer que has de fer és mirar banda i banda. I després hi ha 2 maneres de travessar: La manera xina i la inútil. La xina és anar avançant carril a carril fins arribar  a l’altra banda, això suposa haver-te de  parar cada cop entre 2 carrils mentre sents passar cotxes tocant el clàxon per davant i per darrera. En algun cas això suposa haver-te d’arribar a parar fins a 7 cops. La inútil és pensar que perquè hi hagi un pas de vianants els cotxes frenaran.

Si hi ha un semàfor verd pels vianants, pots abaixar una mica la guàrdia, els cotxes s’ho pensen més i és més fàcil que frenin si veuen que estàs apunt de passar. Però igualment estigues atent a banda i banda que sempre n’hi ha algun que passarà.  He de dir en defensa dels xinesos que abans d’atropellar-te t’avisen. Si estàs apunt de travessar un carrer  i el cotxe que està venint toca el clàxon vol dir que no pararà, si no el toca pots passar que frenarà o t’esquivarà. Això no val pels autobusos, aquests  no paren mai. També  he de dir que encara que sembli impossible encara no he vist cap accident, ni fer-se cap rallada, sempre els va de cm de no tocar, però mai es toquen.

Un cop t’acostumes, això de travessar un carrer quan vols i per on vols tampoc està tant malament…

 

Ps: Un petó per l’àvia que m’han dit que em llegeix cada dia! =)


Bona diada nacional!

11 setembre 2012

Avui només una petita aportació a la diada:

加泰罗尼亚不是西班牙

 

 

 

 


Un dia com un altre a Dalian

10 setembre 2012

El dia a Dalian comença d’hora. Les cortines de l’habitació no impedeixen que a les 6 del matí el sol que ja fa estona que ha sortit il·lumini tota l’habitació. Els vidres de la finestra no impedeixen que a les 6:30 els crits dels mariners xinesos, que passen en formació per davant de l’escola de l’armada xinesa situada justa a la altra banda del carrer, entrin ressonant al meu cap. Així que a les 7, el so del despertador ja és absolutament inútil.

Escola de la maleïda marina xinesa

Quan sona el despertador sovint ja torno a ser a la meva habitació al 5è pis, havent-me anat a dutxar a les dutxes comunitàries del 1r pis. Així que, bec una mica de suc, o de un refresc de cafè amb llet que tinc per aquí, menjo alguna galeta, em connecto un ratet a internet (la connexió encara no és pròpia però en tenim una que va molt bé ara!) i vaig cap a classe.

Sobre les classes i els edificis ja en parlaré més endavant, i si puc ho acompanyaré d’alguna foto. He de dir però que cada cop m’agrada més tant la universitat com la ciutat. A les 11:50 s’acaben les classes i cap a dinar. A les tardes avui m’he inscrit a uns cursos gratis de cal·ligrafia xinesa i Wushu 武术. Això del Wushu encara no tinc clar què és… Crec que són arts marcials xineses, estil Kungfu, però no tinc gaire clar què farem, ja us explicaré. Els cursos són de 2’5hores a la setmana durant tot el curs, n’hi ha varis, però com a màxim en podíem triar 2.

M’han canviat el company d’habitació, el que tenia se n’ha anat a l’hotel… M’han posat un altre japonès, aquest sap alguna paraula en xinès com a mínim.

Acceptem medusa com animal de companyia?

Vistes finestre

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

He tingut un cap de setmana molt ocupat, perdoneu per no escriure! 😉

 

ps: Espero que munteu un gran show demà per Barcelona!! //*//

 


Un company d’habitació japonès!

6 setembre 2012

El company d’habitació ha resultat ser un japonès que té un nom super divertit. Té un nom tant divertit i tant llarg que ni el sé, però és igual. És molt simpàtic, sempre que li dius alguna cosa somriu, però no contesta…  Mira que vaig intentar parlar amb ell, però no sap ni xinès, ni anglès ni català ni castellà; només japonès… Així, mentre continuo sense tenir internet a l’habitació i no pugui fer servir el “google.translate” haurem de continuar amb símbols; Avui al matí l’hi he ofert una galeta i ho ha entès! Ha agafat una galeta i ha contestat com sempre amb un somriure! És molt divertit…

Jo de moment practicant molt anglès i força xinès…  Això de no tenir internet a l’habitació és força emprenyador, però ens diuen que aviat en tindrem (tots els que hem arribat ara no en tenim). Avui m’han donat la contrasenya d’uns del pis de sota que tenen wifi però tinc molt mala senyal i va super lent…. Per aquesta raó, que no tinc internet perdoneu-me si no contesto mails, xats, no penjo fotos etc. però tant sols per connectar-me 5 minuts i penjar l’actualització al blog ja hi tinc feina…

 

 

ps: A aquest link http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/ hi trobareu algunes fotos que he aconseguit pujar.


A la platja de Dalian

5 setembre 2012

Avui al matí la Mari ha vingut a la universitat a matricular-se, i després m’ha portat a la zona on viu ella i en Domingo. En autobús hem tardat uns 30 minuts, i després d’ensenyar-me el 24è pis on viu, en un edifici de 35 pisos, hem anat a veure les platges.

Les platges un pèl curioses. Uns espigons plens de gent pescant, agafant crancs, meduses, cargols, homes prenent al sol, banyant-se en una aigua que no sé fins a quin punt estava gaire neta… A la sorra, molta gent vestida, alguns homes en banyador, i les poques dones que van amb bikini porten un bikini llarg; és com un vestit, la part de dalt porta una tela que arriba a la panxa, i la part de baix porta faldilla, tot molt curiós. També és curiós veure les platges plenes de tendes de càmping on els xinos passen el dia dins perquè no els toqui el sol…

Hem dinat en un xiringuito prop del mar, uns espeguetis fregits, una sèpia punxada en un pinxo, i una mica de pollastre arrebossat. I després mentre estàvem a la ombra d’una roca a la  platja, una dona que venía pinxos de crans crus ens n’ha donat un perquè el testéssim. Ens ha ensenyat com es menjava: tal qual. Sí, era un cranc petitó cru, i ens l’ha fet menjar sencer…  No estava pas gens malament…

 

Quan tingui internet a l’habitació pujaré fotos, de moment el què tinc ara a l’habitació és un Coreà o semblant…

 

 

 


Primer dia per Dalian

4 setembre 2012

No m’havia trobat enlloc on fer qualsevol tràmit fora tant lent i complicat. Si ahir per caviar euros a yuans hi vaig estar 45minuts (per cert europeus, a veure si treballeu una mica més! Que l’euro està pel terra i em surt tot més car) i per registrar-me a la universitat 1 dia, m’agradarà veure quan tardarem a solucionar els problemes amb el visat…

Per altra banda avui a mig matí en tornar d’immigració, ha vingut la Mari, la novia d’en Domingo, que porta ja 2 mesos aquí i es coneix força la ciutat. Així que ens hem passat la tarda voltant per Dalian.

La universitat està realment molt ben situada, a menys de 20 minuts a peu d’una zona força central. La ciutat és curiosa. No és una ciutat xina tradicional com Pequin, sinó una ciutat força nova amb una forta influència Russa. Dalian havia estat Russa i Japonesa, i no només es nota en què la universitat està plena de russos i japonesos, sinó que hi ha molts edificis d’arquitectura russa així com també carrers totalment japonesos.

Avui, després de menjar-me la 1ra pota de pollastre d’aquestes envasades al vuit amb una salsa rara, realment m’ha agradat, hem anat a parar per casualitat al barri rus. Si bé per tot Dalian hi ha grans edificis russos escampats, en aquesta tranquil·la zona són tot casetes i botigues russes. Aquí s’hi poden comprar tot de productes russos, vodka, nines russes, clauers i altres objectes amb armes, etc.

Continuaré escrivint sobre Dalian, però com a ciutat pinta bé. A més avui ha fet sol!!!=D


大连到了! — Ja sóc a Dalian!

3 setembre 2012

Buf… Avui no sé per on començar a escriure… Esperaré una mica abans d’opinar sobre la universitat i el lloc i em centraré en el viatge en tren…

Alguns roncs i algun que altre rot trancaven el monòton i incessable “zuuc-zuuc, zuuc-zuuc, zuuc-zuuc” de les rodes del tren. Estava a la llitera de baix, realment més espaiosa que la superior en la qual havia viatjat anteriorment. “Llitera tova”  havia entès jo, no obstant,  o el seu concepte de tou és una fusta folrada amb roba gruixuda (concepte de tou que la meva esquena no comparteix) o ho havia entès malament.

Estava a mig vagó, una bona posició ja que la fortor que surt dels lavabos situats a cada extrem del passadís pràcticament no es notava en mig de les olors dels espaguetis espontanis. Espaguetis espontànies i les 1.000 coses més que mengen al tren. Un cop estava ja estirat, hi havia encara un xino menjant potes de pollastre. Unes potes com bullides i envasades al buit, el qual duna mossegada un bon “xeec” n’arrencava un dit, que després de mastegar-lo una mica, n’escopiria els ossos a la mà i els tiraria en una bossa ja amb més ossos que un cementiri de mamuts.

Jo he dormit el 90% del viatge. Ara ja sóc a la universitat, a l’habitació, en la qual encara estic sol, encara no hi tinc internet, en principi aviat en tindré. El què ja tinc és telèfon mòvil xinès. El telefon català està inactivat, així que si algú em vol trucar o enviar sms el meu número és:15542519372 i el prefix no el sé… Busqueu-lo per internet!

Tinc masses coses a dir… m’en guardo unes quantes per demà o per quan pugui… Fins aviat!


Un dia per Pequin

1 setembre 2012

Si portes olleres quan plou, se’t mullen les olleres i és una putada. Ho acabo de descobrir avui. Sí, aquí a Xina porto olleres. He descobert que si vull entendre algun cartell és millor portar olleres i veure caràcters que no pas no portar-ne i veure taques de colors…

Així, mentre fora plou m’he estirat mitja horeta, fins que han entrat a fer l’habitació. Estic en una habitació de 8 persones, amb lavabo i dutxa en un hostal molt proper a Tiananmen. Al matí hi havia la típica boira pequinesa i feia molta calor, però no plovia, així que m’he dedicat a buscar algun mitjà de transport per arribar a Dalian; Hi aniré amb tren, però he aconseguit llitera tova al pis de baix, una ganga!!! Però les 12 hores de viatge no me les treu ningú…

Un bona dutxa en ben dinat s’ha posat bé.  Tot i que m’hagi tingut de dutxar amb aigua freda i mig ajupit perquè era molt baixa, se m’ha posat molt bé!

La desconnexió tecnològica és considerable, ni mòvil,  ni whatsapp, ni internet a totes bandes, ni facebook  ni res… Bé, aquí a l’hostal hi ha una wifi de merda que quan t’aconsegueixes connectar pots mirar el correu i actualitzar el blog. I si estàs molt de sort amb un programma que tinc per aquí em puc saltar la censura xinesa i entrar al facebook…

Porto un caos d’horaris avui que no sé pas a on passo! He anat a dormir de 18 a 20:30h perquè no m’aguantava, i ara no sé si tornar a menjar o què fer…

La pròxima actualització suposo que ja serà desde 大连 Dalian !


Just to inform!

1 setembre 2012

Ja he arribat a Pequin!

Després de moltes voltes he trobat un hostal que buscava. Està molt bé, encara no sé si m’hi estaré 1 nit o 2… ara aniré a mirar els bitllets de tren…

Ja he esmorzat Jiaotzi (raviolis xinesos), no m’he pogut aguantar!

Quan pugui escric més, però el portatil no té bateria i no tinc cap lloc per carregar-lo ara mateix!


Ara Sí! =)

31 agost 2012

Són les 2:07 de la nit, a les 9:10 surt el vol, no em queden gaires hores per dormir, però és igual. He aprofitat aquestes últimes hores per anar a veure amb bona companyia el concert de les Oques Grasses a Centelles. Què millor abans de marxar?

No he agafat el cotxe per anar-hi perquè no hi tenia gasolina, hem anat amb el de l’Ernest que segons ell sí que en tenia… Dic segons ell perquè hem arribat patint molt, de fet, hem arribat a casa seu que el cotxe feia 2 minuts que marcava que només tenia gasolina per 1km… des de l’anada que anàvem amb reserva… En fi, com que l’Ernest sempre està de sort gairebé amb tot, hem arribat a casa, i m’he decidit a fer aquest últim escrit.

Ara, el pròxim cop que escrigui ves a saber quan serà, com i des de on… Arribaré a Pequin a les 9:10 del matí hora d’allà del dia 1, és a dir, a les 3:10 de la nit hora catalana… per tant, abans del dia 1 al migdia difícilment pugui escriure.

 

Fins aviat gent, bona nit i bona sort!


Preparatius i probes

29 agost 2012

Entre dinars, sopars i cerveses d’acomiadament (he descobert que el verb “despedir” en català correcte no està ben dit) també toca començar a preparar la maleta… No crec que hi tardi gaire, agafaré uns quants texans, samarretes 1 jaqueta i avall…

Ara estava provant alguna manera de poder penjar fotos “guais” de manera fàcil. Aquí el blog tinc els Mb limitats i ara em la meva super-camara buscava una manera de poder pujar fotos amb bona qualitat i que gent que no té facebook les pogués veure.

Una de les millors opcions, pel què he llegit és el “Flickr”. Ja m’he registrat i hi he penjat alguna foto de mostra, us deixo el link, a veure si ho he fet bé: http://www.flickr.com/photos/86101266@N03/  aquí no hi penjaré pas fotos on hi surti jo, aquestes van al facebook, sinó fotos maques que em surtin…

Ja em direu a veure si les podeu veure i què us semblen! 😉


“Hello world!” – “Hola món!”

28 agost 2012

 

“Hola món!”  La omnipresent frase de quan comences a programar. Aquella primera frase, aquella que marca l’inici de l’aprenentatge, l’inici d’un nou món, aquella que un cop la llegeixes penses “no serà fàcil, però me’n sortiré”.

“Hola món!” saludar és de bona educació, si vaig a veure món he de ser ben educat i saludar. He de demostrar el meu respecte al món perquè el món em respecti a mi.

“Hola Món!” Quina millor manera d’anar a una nova ciutat, a un lloc desconegut, a una ciutat de 6 milions d’habitants totalment desconeguts per mi i que parlen una estranya llengua amb la qual prou feina tinc a escriure el meu propi nom.

“Hola món!” Quina millor manera de saludar els lectors que pacientment llegiran entrada rere entrada.

“Hola món!”  Què millor que marxar amb un alegre i optimiste “Hola” en lloc d’un trist i solitari “Adéu”.

“Hola Món!” Quina millor manera d’acomiadar-me de la gent que m’importa i que els hi importo saludant-los a tots.

“Hola món!”  Diré divendres 31 d’agost un cop dalt l’avió.

“Hola món!” Hauré de dir en arribar a Dalian i comenci a contruir allà un nou món.

 

“Hola Món!”

 


Reobertura

1 agost 2012

Ara fa un any, escrivia coses com aquesta: “Quin viatge… 10 hores de tren! EL tren estava ple! Nosaltres teníem cadires, però hi havia moltíssim gent dreta. El tren una mica cutre, un cop ha quedat tot el vagó ple de fum amb olor a gasoil” des de la meva petita habitació de la universitat de llengua de pequin…

A mitjans de setembre tornava a Catalunya després d’un estiu màgic i deixava pràcticament d’escriure en aquest blog. En podríem dir un “Tancat per vacances” d’aquest temps, perquè ara en proclamo la reobertura.

Reobrir aquest blog només té 1 sentit. Té sentit si torno a anar a Xina. I així és companys meus. A la majoria potser us agafarà una mica per sorpresa, però ja tinc un bitllet d’anada pel dia 31 d’agost.

Els detalls ja aniran venint. Només dir-vos que serà més temps que l’altre vegada, però tampoc serà molt més temps. No tinc bitllet de tornada, però seran un 4-5 mesos…

Aviat més detalls!


中国 新年! Any nou xinès!

22 gener 2012

Demà dia 23 de gener és el dia d’any nou segons el calendari tradicional Xinès. Per els xinesos, la festa d’any nou, o també anomenada festa de la primavera (春节) és una de les festivitats més importants. Tot i actualment seguir el calendari  Gregorià (el mateix que nosaltres) moltes festes les continua marcant el calendari tardicional. Aquest any, segons l’horòscop Xinès serà l’any del drac, en principi un bon any per la gent que hi creu…

 

Estic d’examens i no tinc gaire temps d’escriure,  però he pensat que com a mínim  un bon any nou sí us l’havia de desitjar:   Bon any nou!   新年快乐! (Xin nian kuaile!)


Qüestió d’ous

7 gener 2012

Aquesta és una entrada del meu altre blog: http://totesunjoc.blog.cat que he cregut oportuna penjar també en aquest blog.

Gent, avui vull plantejar una gran pregunta, qui me la respongui, tindrà recompensa!

Perquè els ous es venen per dotzenes? Perquè la unitat dels ous és la dotzena i a partí d’equí se’n deriven  la mitja dotzena, el terç de dotzena, o les 2 dotzenes…? I perquè aquesta unitat en base 12 només es fa servir en els ous? i no en les patates, els peixos, les maduixes,  les barres de pa, les peres o les taronges?

Actualment en moltes coses utilitzem un sistema decimal (base 10) però antigament a bona part d’Europa s’havien utilitzat sistemes duodecimals en molts àmbits, i alguns afirmen que és d’equí que ve la costum de contar els opus en dotzenes…. Aquesta teoria no em va convèncer gaire ja que no explica el perquè els ous són l’únic producte que comprem en base aquesta unitat. Però encara em va agradar menys quan vaig descobrir que a la  Xina els ous també es venen en dotzenes!!!! 一打鸡蛋 (yi da jitan) que diuen els xinesos!!!

A més és un sistema molt dolent pels solters i la gent amb poca pasta! Heu provat mai d’anar a la botiga del poble, allà on tenen un cistell/caixa plena dels ous encara mig bruts de femta i palla i dir: “Vull un Ou!” la dependenta es queda bloquejada: “Error 404: Unitat per ous not found”. Intentes rectificar-ho i dir “perdoni, volia dir: la meitat d’una sisena part de dotzena” ara sembla que la dependenta respira alleugerida, tot remugant per sota el nas “aquest jovent… no saben ni les unitats… només falta que ara em demani 3 litres de pa…”.

La pregunta està a l’aire: “Perquè només els ous es venen en dotzenes aquí i a la Xina popular??”

Un quart de dotzena d’ous! (No 3 ous!)