Superar la por…

 i anar a la perruqueria…

M’he llevat conscienciat. M’he llevat tard, era diumenge. M’he llevat i he agafat l’espuma, la maquineta d’afitar i m’he dirigit als lavabos disposat a afitar-me. He gaudit de l’imatge que reflexava el mirall una bona estona, qui sap quan tornaria a tenir prou valor per afrontar-me a un mirall.

Conscient del què em disposava a fer, he decidit abans er un bon dinar. Qui sap quan tornaria a tenir prou valor com per sortir al carrer. Així que he anat a un restaurant Coreà on he menjat un bon plat de “Sushi Coreà” que en realitat no es diu Sushi, i que tampoc és Sushi, però l’aspecte és el mateix. Això m’ha fet recordar de l’important que és l’aspecte, i del risc del què anava a fer.

He sortit del restaurant, i a menys de 2 minuts caminant, allà estava; A banda i banda de la porta els 2 grans cilindres platejats i negres donant voltes incansablement, senyal inequívoca que allò era la perruqueria.

Cilindres a banda i banda de la porta de les tenebres

En aquell moment m’han passat pel cap un munt d’històries terribles que havien passat en travessar aquells cilindres maleïts. Com el què em va passar a Pequin, quan vaig dir que me’ls tallés una mica, va començar amb les estisores i casi no tallava res, quan li vaig dir que els volia una mica més curts, va agafar la màquina, em va fotre una ratlla super-curta al mig del cap i em va dir a veure ara que em semblava, no vaig tenir pebrots de dir-li ara massa curt… També la imatge del veí del Congo. Un noi negre amb cabell curt de negre, que perdoneu que ho digui però moltes coses rares al cap no s’hi pot fer amb aquells cabells. Me’l vaig trobar al lavabo amb unes mini estisores a la mà tallant-se els cabells ell mateix. Em va dir que havia anat a varies perruqueries i que a cap li feien bé i a sobre havia de pagar. Realment no sé com li devien fer, que s’estimés més no pagar 3€ i deixar-se un cap ple de clapes que finalment va tindre d’optar per afitar-se’l… O la del meu company d’habitació, va sortir un dia de l’habitació amb el cap vermell i va tornar de color groc “Piolín”, i a sobre està content….

Però jo estava allà, valent, disposat a travessar la porta. Un ultim esforç, cor fort i he obert la porta. Dins un noi jove, amb pinta “modernillo” amb un pentinat que no estava gens malament per ser un xino. El seu pentinat m’ha deixat una mica alleugerit fins que he caigut en el compte que si el que portava el patinat bé era ell, volia dir que no se l’havia tallat ell! Però en aquestes que ja era massa tard i ja estava assegut mentre amb rentava el cap.

Per evitar problemes he demanat que me’ls tallés per la meitat, i amb les estisores i molta traça ha anat fent. El pitjor eren les seves ungles dels dits petits, Sí, aquelles ungles que es deixen exageradament llargues per poder resar-se el nas i les sorelles.

Un cop acabat de tallar, una altra esclarida, assecada i… Doncs no estava pas gens malament tal com me l’ha tallat! I el preu també molt bé, menys de 2,5€, si no fos tant rata li hauria deixat propina i tot…





2 Responses to “Superar la por…”

  1.   Cristina Sitjes Says:

    I no hi ha foto finish?? xD

    •   ysland Says:

      Nops! Un cop ben estudiat ha resultat que tampoc és cap obra mestre el què m’han fet al cap, i una mica pinta xino tinc ara…xD

Leave a Reply